L’ofici
Traginers eren tots aquells que es guanyaven la vida menant animals de tragí.
Cal diferenciar entre els traginers de carrera, que feien les rutes establertes pel comerç entre els diferents territoris, ja fos per compte propi o a càrrec d’algú altre, i d’altres tipus de traginers.
Hi havia masies grans que disposaven del servei de traginers per distribuir els seus productes (oli, vi…). D’altres traginaven de manera ocasional.
Una jornada del traginer començava molt d’hora. Dues hores abans de carregar els animals calia donar-los menjar perquè tinguessin forces pel viatge. Després s’embastava els animals, és a dir, se’ls col·locaven els bastos, i se’ls carregava. Era una feina que requeria una bona pràctica: lligar les corretges (que abans anaven totes amb cordes) i els gams que aguantaven la càrrega. Cada nus tenia un nom.
Els traginers solien menar grups de mules per tal que cada viatge els sortís més a compte. Una colla de mules menades per un traginer s’anomenava regata, riata o rècula. Aquestes podien arribar a tenir una gran llargària (com a cas del tot excepcional, fins a 300 animals, en el transport de blat). L’animal de davant que guiava la rècula solia ser el més ensinistrat.
En certa manera podríem dir que l’animal arribava a identificar-se amb la feina. Per la seva banda, la dependència del traginer amb les seves mules també havia de ser molt forta. Per força s’havia d’establir una relació estreta entre traginer i mula.
El traginer havia de donar menjar a les mules diverses vegades al dia. Les mules menjaven barreja de palla i herba, però si eren de carrera no menjaven altra cosa que palla i ordi. De vegades els donaven una llesca de pa sucat amb vi. Segons els traginers això els donava força i els agradava en gran manera. En arribar a l’estable les mules es desembastaven i els fregaven el cos amb un grapat de palla per desassuar-les, després les pentinaven amb una raspa (i abans que n’hi hagués amb una carda vella). Quan els animals emmalaltien o els sortia alguna ferida els traginers miraven de guarir-los mitjançant els remeis tradicionals: herbes, sagnies, raigs d’oli bullent… algunes eren veritables cures de cavall.
El traginer tenia un bon coneixement de les mules i sabia com tractar-les. En general no li calia recórrer al càstig físic; tanmateix, si calia castigar-les no s’havia de fer mai estant bo i lligades, ja que en aquest cas agafaven pànic i això els quedava ben gravat a la memòria. En qualsevol moment podien prendre’s la revenja contra qui els havia castigat.
Utillatge i guarniments
Bastos i elements afins
El bast és l’element central i bàsic, col·locat al llom de l’animal, que serveix de suport per aguantar les càrregues que es penjaven a banda i banda.
Xalma
És un arreu de casa humil, gairebé d’ús exclusivament dels ases. Consisteix en una mena de coixí de cànem o bé de tela de sac, ple de borres o de llana per la part que toca a l’esquena i de palla fustal pels costats. Té dues corretges (pitral i rabasta) que es lliguen davant i darrera l’animal. En moltes hi ha un passador a cada costat per fer-hi passar la cingla, que lliga la xalma per sota el ventre de l’animal. Servia tant per a portar càrrega com per a sella.
Albarda
És una mena de bast rústec que consta de diferents parts. Les principals són l’encoixinat folrat, els arçons (fustes corbes que formen el bastiment), el pitral i la rabasta (que subjecten el bast a la part davantera i posterior de l’animal) i els gams (cordes que, lligades als arçons, serveixen per aguantar els costats de la càrrega).
Bast
Consta de les mateixes parts que l’albarda, però és més gros, més polit i més luxós.Carros
Hi ha tres tipus de carros:
Carro d’escalada
Carro de vela
Carro de trabuc
També dit de bolquet o tombarells
Càrregues
Els diversos estris que es col·locaven a banda i banda dels bastos. Per cada matèria que es transportava s’utilitzava un estri adequat. Els més característics són:
Bot
Bossa de pell on es transportava el vi i l’oli. Els de l’oli tenien els pèls cap enfora i només tres potes cosides —per tal de poder treure l’oli sense descarregar—; els de vi tenen les quatre potes cosides. Els bots es transportaven a dins de sacs, que penjaven a banda i banda de l’animal.
Barril
Receptacle de fusta que servia per a l’aiguardent i vins generosos.
Sac i saquetó
Per als cereals i altres espècies.
Coves o cartres
Una mena de coves alts, estrets i de forma acampanada que servien per traginar fems, patates i tot tipus de fruits, terra, guix, etc.
Cartró: Catra petita.
Arguen o arguet
Bastiment rectangular de fusta amb un entramat de cordes que subjectaven feixos d’herba o garbes.
Xafogons
Arguen fet únicament de corda.
Catantingues o salmes
(cadiretes)
Bastiment plegable en forma de V que subjectava llenya, herba o garbes.
Pedrer
Estri format per fustes que formen una mena de calaix. Serveix per traginar rocs grossos quan no es pot fer amb ròssec.
Sorrera o caixot
Receptacles de fusta que s’adapten al costat de l’animal. Serveixen per traginar sorra, terra, guix i calç cuita: S’obren per un costat.
Sàrria o salmuga
És un dels estris més característics, consisteix en dos grans receptacles d’espart, un a cada banda de l’animal. Servia per traginar tota mena de coses.
Sarrió o sarri
Cabàs d’espart de diverses mides per transportar carbó, fusta, terra, palla i altres coses.
Arganell o argadell
Aquest terme s’utilitza per designar un bon nombre d’estris de característiques molt semblants. L’ús més normal es refereix a coves de vímet, senalles d’espart o peces de fusta on s’encabeixen gerros per portar aigua, però també aviram o altres coses. Els coves poden estar subjectats de diverses maneres, formant grups de dos, quatre o sis. També n’hi ha de ferro, que segurament són més moderns.
Portadora
Atuell generalment de fusta i amb dues nanses laterals que s’utilitzava per transportar la verema.
Femera o arganell dels fems
Ormeig compost de dues menes de coves de vímet o de tanys de castanyer, de boca quadrilonga i de base més aviat rodona, que serveix per traginar fems o coses trencadisses.
Tragí per arrossegament
Ròssec
Estri molt rudimentari que s’utilitzava per al transport de pedres grosses o de guix i també per la feina d’arrossegar al bosc.
Consisteix en un tronc d’arbre forcat en forma de V que pot estar complementat de diverses maneres per tal d’aguantar millor la roca.
S’enganxava mitjançant una cadena a una barra de fusta (timó) que s’enganxava a l‘animal